La romana Astúrica Augusta va ser una ciutat rellevant en el seu moment ja que es va ubicar en una zona estratègica, encreuament de camins i poders. Pels seus carrers hi van passar sis vies romanes (inclosa la Ruta de la Plata, que comunicava amb Mèrida i Andalusia) i dues branques del camí de Santiago, un camí de peregrinació i interessos comercials i polítics. Astorga va ser seu episcopal ja des de l'edat mitjana i aquesta tradició va prolongar-se fins al segle XIX. El 1886 es va incendiar el Palacio Episcopal, el qual va fer les funcions des de 1120, any en què la reina Doña Urraca va donar l'edifici al bisbe de llavors, Don Pelayo. Després de l'incendi el bisbe que hi havia aleshores, Joan Baptista Grau i Vallespinós, va haver d'aixecar-lo de nou, i  per a això va recórrer al seu paisà i amic, l'arquitecte de Reus Antoni Gaudí. El 1887 van començar les obres intermitents de les quals ell es va desvincular el 1893. Es van introduir variacions respecte al disseny originari, especialment a las cobertes. Les intervencions de Gaudí al nord d'Espanya (Comillas, Lleó) responen a una època en la qual va optar per un llenguatge eclèctic i historicista, però en què ja afloren determinades  solucions innovadores i que són enteses des de l'influx del Modernisme. El Palacio Episcopal va adoptar forma de castell amb aires estètics neomedievals, concordes amb la catedral gòtica contigua i les muralles pròximes que envolten el cap de la vila. Contrasta amb les façanes austeres la portada principal, en la qual el joc de volums i el tractament dels arcs li van costar certes reticències de l'Església, no acostumada a actuacions originals. A l'interior les arts decoratives ja revelen un entusiasme per l'imaginari naturalista i les línies orgàniques. 

La presència de Gaudí a aquesta ciutat va deixar empremta, una preocupació per incorporar el ressò d'allò que ja va començar a ser l'arquitectura moderna. Cal assenyalar l'església de San Andrés, projectada per Fernández Reyero, on s'incorpora a una tipologia religiosa l'ús del maó com a element funcional i ornamental, propi de l'arquitectura industrial, cosa que denota una actitud d'experimentació.