El Modernisme és una actitud vital i estètica lligada a la bonança econòmica de la burgesia emergent. Es va introduir a la construcció quan van coincidir una amalgama de circumstàncies. A Olot aquesta coincidència de circumstàncies es va donar amb cert retard respecte d'altres ciutats catalanes, de manera que l'arquitectura modernista es va prodigar entre 1905 i 1917, dates en què el Noucentisme es va començar a difondre, banyant les cases de simplicitat i cert funcionalisme racionalista. La morfologia urbana de finals del XIX no va distar molt de la del segle XVII. No va ésser fins al 1850 quan es van enderrocar les muralles de la vella vila, crescuda al voltant de les esglésies de Sant Esteve i de Santa Maria del Tura. Juntament amb l'auge demogràfic i el progrés de serveis (gràcies a la inauguració de la primera via fèrria Olot-Girona el 1895), la ciutat va créixer. El seu ritme evolutiu va arribar al vèrtex quan el 1906 l'arquitecte municipal Alfred Paluzie va projectar l'Eixample; un eixample inspirat en la política higiènica de la ciutat moderna. Amb tot això, el 1907 Olot va obtenir la categoria de ciutat. El seu desenvolupament va necessitar una altra ampliació urbana, realitzada el 1916, a càrrec de Manuel Malagrida (propietari de la famosa fàbrica de cigars París), un indiano que després de fer fortuna a Argentina va tornar a la ciutat i va dissenyar un barri residencial distribuït dins de dues zones radials, símbols d'Espanya i Amèrica, unides per un pont anomenat pont de Colom. Tota una al·legoria de l'empresa indiana. En aquests anys de creixement i modernització urbana algunes famílies benestants van voler construir o renovar els seus habitatges amb l'estil en voga, i ho van fer fonamentalment al cap de la vila. Els arquitectes encarregats d'aquestes obres, com Josep Azemar i Pont, Alberto Blasco i Ochoa, Joan Roca i Pinet, es van formar a Barcelona i per tant eren coneixedors de les preponderàncies a la capital. No obstant això, van treballar un Modernisme "descafeinat" amb força regust neomedieval, de manera que la innovació es va reduir a elements puntuals, com solucions de cantonades, l'ús de ferro, o la decoració de moda. Cal destacar tres obres per la seva major fidelitat amb el que s'entenia llavors per nova arquitectura: Can Solà Morales, de Lluís Domènech i Montaner, i Can Gaietà Vila, d'Alfred Paluzie i Lucena; en totes dues hi ha una notable integració de les arts aplicades, a més del gust per les noves formes. Per últim destaquem la Casa Masramon de Rafael Masó i Valentí, on la tendència d'estil Secession s'ha simplificat cap a un racionalisme més proper al Noucentisme.