Durant la segona meitat del segle XIX, la ciutat de Viena va experimentar una important renovació urbana. Un cop enderrocada la major part de l'antiga muralla de la ciutat i els seus bastions, la zona que abans havien ocupat aquestes fortificacions va esdevenir l'espai constructiu més notable de l'època. Sota el regnat de l'emperador Francesc Josep I d'Àustria (que va governar del 1848 al 1916), en el període que s'inicia pels volts del 1860, es va construir un nou bulevard que encerclava la ciutat interior com un anell -d'aquí el nom de Ringstraße (carrer anell). Al llarg d'aquesta esplèndida via circular, un seguit de grans arquitectes van construir-hi edificis importants com el Parlament Austríac, l'Ajuntament de Viena i el Neue Burg (Castell Nou), un afegit al Hofburg o antic Palau Imperial, així com museus, el Burgtheater, nombrosos palaus i fins i tot una església (Votivkirche). Pel que fa a l'estil, la majoria d'aquests edificis poden considerar-se neoclassicistes. Les iniciatives constructives historicistes incloïen estils com el neogòtic (Ajuntament, Votivkirche), el neorenaixentisme (Òpera, Universitat), el neobarroc (Burgtheater) i fins i tot el neogrec (Parlament). Els arquitectes més importants que van treballar al llarg del Ringstraße van ser Gottfried Semper, Theophil Hansen, Carl von Hasenauer, August Sicard von Sicardsburg i Eduard van der Nüll.

El deixeble més important dels arquitectes del Ringstraße fou Otto Wagner (1841-1918). Wagner va ser també l'arquitecte més destacat del període Jugendstil o modernista a Viena. Els seus edificis més importants són la Casa Anker, al Graben (districte 1, 1895), dues vil·les (districte 19, 1888 i 1911), els edificis del LinkeWienzeile (districte 6, 1898-1899), l'edifici de la Postsparkasse (Caixa Postal d'Estalvis, districte 1, 1906) i l'església d'Steinhof (districte 14, 1907). Inicialment va utilitzar formes historicistes, però pels volts del 1900 Wagner va començar a produir dissenys cada vegada més austers i sobris. L'ornamentació passa ara a un segon terme i sovint es dissenya amb la intenció de donar una impressió d'estricta funcionalitat.

A l'ús de nous materials com el formigó armat amb alumini i acer s'hi van afegir detalls visibles exteriorment com els blocs de marbre de la façana de l'edifici de la Postsparkasse, que semblen subjectats a la paret amb reblons. En realitat, aquests elements estan simplement incrustats a l'estuc. Aquí, Wagner obria camí a la Nova Objectivitat, quan aplicava la idea d'usar els mateixos materials constructius com a elements decoratius. Els dos deixebles probablement més coneguts d'Otto Wagner -Joseph Maria Olbrich (1867-1908) i Josef Hoffmann (1870-1956)- esdevindrien al seu torn destacats arquitectes Jugendstil. Olbrich era el deixeble preferit de Wagner, i el seu notable talent com a delineant fa pensar que sigui probable que un bon nombre dels dissenys de Wagner que ens han arribat siguin de fet obra d'Olbrich. Pel que fa als edificis del mateix Olbrich, ja el primer esdevindria una icona de l'arquitectura europea: l'edifici de la Secession vienesa. Aquesta estructura de 1897 va servir com a seu i espai d'exposició d'aquesta associació d'artistes avantguardistes, fundada entre d'altres per Gustav Klimt i Kolo Moser. Amb aquest edifici, el grup -format per artistes que havien abandonat la Künstlerhaus Wien (Societat d'Artistes Austríacs)- havia erigit un símbol potent de modernitat no gaire lluny del Naschmarkt i de la barroca església de Sant Carles Borromeu, en una Viena on predominaven clarament els estils historicistes. L'edifici, de color blanc, està coronat per una cúpula daurada de fulles de llorer que es veu resplendent des de tot arreu. Al damunt de l'entrada, el lema de la Secession -"A cada època el seu art, a l'art la seva llibertat" (Ludwig Hevesi)- dóna testimoni de la postura avançada d'aquest col·lectiu d'artistes. L'altre lema a la façana, els mots llatins "Ver Sacrum" (primavera sagrada), saluda l'inici d'una nova primavera de l'art. La revista oficial de la Secession s'anomena també Ver Sacrum. Olbrich va dissenyar a més la seu del Radfahrclub der k.u.k. Staatsbeamten (Associació Ciclista de Funcionaris Estatals).

Els edificis de Josef Hoffman, un altre deixeble destacat de Wagner, es caracteritzen per un estil de tipus cubista. Hoffman no només fou membre fundador de la Secession, sinó que a més va ser cofundador d'un grup de disseny pioner, els Wiener Werkstätte (Taller Vienesos), juntament amb Kolo Moser i Fritz Wärndorfer, a principis del segle XX. La marca pròpia que utilitzava Hoffmann en els esbossos dels seus dissenys era el quadrat. A Viena, Hoffmann va construir-hi diversos edificis, incloent les vil·les dels seus col·legues artistes Carl Moll i Kolo Moser al barri HoheWarte del districte 19, la Casa Ast (districte 19) i la Vil·la Skiwa-Primavesi (districte 13). Diversos edificis ja desapareguts de Hoffman, com una botiga dels Tallers Vienesos (districte 1), el Cafè Graben (districte 1) i el Pavelló d'Àustria per a l'Exposició d'Art Internacional de Roma (1911), són testimoni de la seva creativitat. Altres components excepcionals del Modernisme vienès foren Max Fabiani (1865-1962) i Jože Plečnik (1872-1957), que també van treballar per a Otto Wagner. Fabiani és autor de diversos edificis, entre els quals es troba el que va construir a Ungargasse (districte 3) per a la companyia Portois & Fix (1897-1900), l'empresa més important d'interiorisme i mobiliari de Viena, amb filials al Cairo, Constantinoble, Bombai, etc. També va dissenyar l'edifici Artaria (1900-1902) a Kohlmarkt per a la consagrada botiga de música Artaria, així com l'edifici de l'associació per a la formació continuada Urania, que incloïa un observatori (1909-1910, tots dos al districte 1). L'estudi dels arquitectes Josef Hackhofer (1863-1917) i Friedrich Ohmann (1958-1927) va dissenyar alguns ponts sobre el riu Wien als voltants de l'Stadtpark (1899-1900), va cobrir parts del riu Wien (1903-1906) i va erigir el Meierei (sala per beure llet) a l'Stadtpark (1901-1903). El mateix Hackhofer fou l'autor del HoheBrücke (Pont Alt) damunt el carrer TieferGraben (1903-1904, districte 1) i de la Vil·la Scheid. Ohmann, que en la seva obra va fusionar el Modernisme amb influències neobarroques, es va encarregar de supervisar la construcció del la secció Neue Burg del Hofburg de Viena i va construir també alguns edificis, entre els quals es compta la Palmenhaus en el Burggarte adjacent (1901), el monument a l'emperadriu Elisabet al Volksgarten (1904-1907), l'actual museu de Bad Deutsch-Altenburg (Carnuntum) i la Vil·la Regenstreif (1914-1916). L'obra de Ludwig Baumann (1863-1936) mostra també influències modernistes. Alguns edificis destacats de Baumann inclouen l'Acadèmia Imperial i Reial de Llengües Orientals (1902; actual ambaixada dels Estats Units), el Ministeri de la Guerra, d'estil neobarroc (1908-1910; el disseny de Baumann es va imposar a altres projectes, incloent el d'Adolf Loos, que proposava una façana realitzada amb els colors de la monarquia a més del negre i el daurat), el Konzerthaus i l'Akademietheater, tots dos fets en col·laboració amb l'estudi de Helmer i Fellner (1911). A partir de 1910 Baumann va succeir Friedrich Ohmann en el projecte per construir el Hofburg, i fou el responsable del Festsaal (Sala de festes).

Fellner i Helmer es van especialitzar sobretot en teatres, i el seu estudi va treballar tant a Àustria-Hongria com a altres països europeus entre 1873 i 1919. A Viena, Hermann Helmer (1849-1919) i Ferdinand Fellner (1847-1916) van construir diversos edificis, incloent el teatre de varietats Etablissement Ronacher (1888) i el Volkstheater (1889). Finalment, però igualment important, val la pena esmentar la famosa Strudlhofstiege, una escalinata exterior construïda per Theodor Jaeger (1874-1943) i inaugurada el 1910, i l'Ankeruhr (rellotge Anker) de Franz von Matsch (1861-1942). El rellotge forma part d'un pont entre dues zones de l'Ankerhof, un edifici construït per Ernst von Gotthilf i Alexander Neumann entre 1912 i 1914 per a la companyia d'assegurances Ankerversicherung.